Jordi Roger ens està acostumant a emular la gesta de Philippe Petit, aquell funàmbul que va caminar sobre un cable instal·lat als terrats de les torres bessones del World Trade Center de Nova York, l’any 1974.
Ho és perquè de la mateixa manera que Petit, el nostre entrenador està normalitzant viure a la corda fluixa. El funàmbul francès, en 45 minuts va tenir temps de fer 8 viatges entre torre i torre. Roger ha estat capaç de dilatar la seva etapa a l’Atlètic Balears primer com a entrenador, després com a secretari tècnic i ara, una altra vegada, com a entrenador.
Philippe Petit tenia dues habilitats, la primera, i més clara, era la seva habilitat per travessar qualsevol distància sobre un cable, la segona, ser capaç de colar-se en llocs complicats i restringits. Això és el que també ha aconseguit Roger, ha tengut la facultat d’entrar en els cercles més íntims i reservats del club. S’hi ha instal·lat de la mateixa manera que aquells que fa massa anys que ja hi són i que compten amb unes xarxes de seguretat tan grans que són capaces de salvar qualsevol caiguda per grossa que sigui.
En el partit d’ahir va semblar que Roger havia substituït el cable per un tauló. Al contrari d’allò que em passava mentre mirava la pel·lícula «El desafío» de Robert Zemeckis patint per Petit en el buit d’aquells 110 pisos de cada torre. Contra l’Eldense no vaig tenir en cap moment la sensació de caiguda lliure. De fet, vaig tenir la impressió que l’equip recuperava sensacions. Roger i l’equip comencen a respirar amb un 3 a 1 contra un molt bon equip. Hem superat amb aquests 7 punts de 9 possibles el primer cop de vent que quasi ens ha fet caure. Ara, com li passava a Philippe Petit, encara ens falta un llarg camí per aconseguir fer els 29 trajectes d’aquesta lliga i arribar al nostre objectiu final.
