Cada una de les eliminatòries que hem anat superant en aquesta edició de la Copa ha tengut els seus herois. La primera, contra el Calahorra, va tenir la figura de Xavi Ginard que erigint-se com a golejador ens va treure les castanyes del foc. A la segona va ser Orfila que, amb els seus dos gols, va desembossar la defensa del Getafe i ens va conduir a una exhibició coral de tot l’equip. A la tercera vàrem tenir una associació letal entre Canario i Manel que aconseguiren que el Celta, tot i que va acabar el partit amb l’equip titular, no va poder amb un Atlètic Balears clarament superior.
Ahir encaràvem la quarta eliminatòria. Arribava el València, un dels equips de més prestigi de la Primera Divisió, que ja venia amb la mosca darrera de l’orella perquè sabien del què som capaços.
Nosaltres comptàvem amb la il·lusió i les ganes d’un equip que a cada eliminatòria ha anat creixent. Amb un Estadi Balear que estava ple, com feia anys que no passava. Amb la Grada Popular que a cada partit s’ha anat superant i que ahir va donar una altra lliçó d’animació sense escatimar cap esforç. Però per damunt de tot recordàvem la figura de Xavi Delgado que ens vigilava des de més enllà dels estels. L’impressionant pancarta que es va poder veure a la Grada Popular comença a indicar que aquesta afició li queda curta la categoria.
El València va jugar amb les seves armes. Finalment, la lògica es va imposar, amb el típic antifutbol de Bordalàs que va saber aprofitar una falta de concentració nostra al primer minut de partit. Després del gol hi va haver de tot menys futbol. L’únic que diria als nostres jugadors és gràcies per fer-nos sentir tan orgullosos, per fer-nos passar els moments més feliços d’aquests darrers anys. Ara ens hem de centrar en la Lliga perquè ben segur que ens esperen dies de glòria.
