Arribar a aconseguir el que ha fet l’Atlètic Balears no és fàcil. No és senzill arribar a disputar tres play-off d’ascens en cinc anys, ni ho és mantenir-se a Segona B més de deu anys consecutius, tampoc ho és classificar-se per la Primera Divisió RFEF. No és senzill mantenir aquest nivell de forma prolongada. Encara no som un equip gran, som petits. Som un equip que acaba de néixer. Els equips grans duen anys i anys guanyant i ascendint. Per ser grans hem de fer les coses que hem fet fins ara durant molts anys i estam en el bon camí.
Arribàrem a Palamós després de les declaracions d’Oriol Alsina: «Molts dels jugadors de l’Atlètic Balears són els millors en la seva posició de la categoria i són un rival temible». Semblava que el partit seria senzill però no ho va ser: tots els equips venen cares les derrotes i més a ca seva. Pareixia que tornaríem a Palma amb el cinquè empat consecutiu. Però com ja temia n’Alsina la qualitat individual dels jugadors va ser clau per desestabilitzar la balança.
Arribàvem al minut 77 del partit amb empat a un al marcador. Va agafar la pilota a tres quarts de camp n’Armando Shashoua i va anar deixant darrera tots els rivals que li sortien al pas fins que va marcar el gol de la victòria. Em va fer recordar aquella famosa frase del mestre Puyal referida a Pizzi: «qué bueno que viniste, macanudo».
El proper diumenge a l’Estadi Balear la Federació de Penyes ha tornat a convocar una recollida solidària d’aliments. Ens espera un partit de prestigi contra un Sabadell que té una gran plantilla. Estic segur que tots els socis i aficionats voldrien poder tornar a cridar ben fort: «qué chévere que viniste, pana».
